De què parlem? D’aigua, gestió, ideologia?

En aquest ja decididament iniciat debat sobre la futura gestió de l’aigua a Terrassa voldríem fer algunes aportacions i puntualitzacions per a una millor reflexió. Aquesta és una qüestió que ha sorgit arran de que una plataforma ciutadana ha aconseguit que alguns partits polítics s’hagin posicionat a favor d’una consulta per conèixer quin model prefereixen els terrassencs i terrassenques.

Valorar el posicionament ideològic dels esmentats col·lectius o les decisions que, sobre la consulta, adopti l’equip de govern municipal no ens pertoca. El que sí ens pertoca, crec que en justícia, després de gairebé 175 anys de servei a la ciutat en l’àmbit que ens ocupa, però també en molts i altres diferents camps econòmics i socials, és donar la nostra opinió personal, professional i com a entitat terrassenca.

En relació al bé públic que és l’aigua, només cal fer referència a la Llei d’Aigües vigent per a reconèixer sense cap mena de recança el que jurídicament és així: segons l’article 1 “l’aigua és un bé de domini públic estatal”, més enllà de les pròpies possibilitats que ofereix aquesta normativa per a la utilització, temporal i reglada de l’aigua, a favor d’entitats públiques o privades (p.ex. ajuntaments, indústries, comunitats de regants, particulars, hidroelèctriques, etc.).

Per tant, confirmem que en qualsevol cas l’element aigua és un bé públic que pot tenir usos privatius regulats per la pròpia Llei de referència i sempre subordinats a l’interès general. Però el bé, repeteixo, és públic per definició.

Una altra qüestió és la de “qui i com” gestiona aquest bé públic en l’àmbit de l’abastament a poblacions. I aquí existeixen diferents sistemes previstos per la normativa de règim local. Per simplificar-ho les reconduiré a tres fórmules de gestió: la privada, la pública i la mixta.

En el cas de la gestió privada, aquesta pot tenir l’origen en la pròpia iniciativa ciutadana, com va ocórrer inicialment a Terrassa el 1842, tal i com també es va donar en moltes altres poblacions catalanes; o pot ser per contractació pública del servei a una empresa privada, com també es va donar a Terrassa el 1942. La segona fórmula, la gestió pública, ha estat utilitzada amb encert en altres municipis fruit de la seva evolució històrica en relació al servei d’aigua. I la tercera opció, la gestió mixta, és una fórmula ja tradicional que ha assolit l’èxit en molt altres supòsits en els que s’han conjugat les visions pública i la privada.

És a dir, cada municipi ha decidit el seu model en funció de la seva pròpia realitat i de la seva trajectòria i història en la gestió d’aquest servei bàsic. Cal ponderar amb deteniment els pros i contres i no menysprear d’antuvi la trajectòria pròpia. En el nostre cas, la ciutat compta amb una entitat amb una llarguíssima experiència i demostrada professionalitat, experiència posada al dia permanentment al llarg del temps i professionalitat renovada any rere any. Certament haurem comès errors, però crec que també molts, moltíssims encerts, i encara més si les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials ho haguessin permès en determinats moments, no sempre fàcils (crisis econòmiques, polítiques i socials que s’han succeït al llarg dels últims 170 anys). Si m’ho permeteu dir, això no ha estat bufar i fer ampolles, ni tampoc hem lligat els gossos amb llonganisses.

Per això, ara del que es tracta és de trobar la fórmula que millor conjumini experiència i professionalitat amb els necessaris avenços que la prestació del servei necessita, tot i l’alt nivell assolit, com ho demostren les diferents certificacions i homologacions obtingudes. Però cal continuar treballant en la millora de la qualitat del servei subministrat, de la qualitat de la gestió i també hem de millorar la regulació i les relacions amb la ciutadania.

El que no tindria sentit seria fer cau i net sense cap argument de gestió sòlid. Que només per raons ideològiques fonamentades en supòsits allunyats del nostre, o basades en informacions no contrastades sobre la realitat del nostre servei d’aigües i la nostra permanent aposta per la ciutat de Terrassa, portessin a posicions ciutadanes que desconeguin les veritables raons que s’han de tenir en consideració en una decisió sobre el futur de la gestió integral de l’aigua a una gran ciutat com la nostra.

Per tant, reflexionem sobre el model de gestió amb criteris d’eficiència econòmica i financera i eficàcia tècnica, sense reduir-ho només ideològiques, d’un o altre tipus, que potser no siguin les úniques ni les més idònies per a una bona solució a la transcendent qüestió que tenim plantejada a Terrassa.

Marià Galí
President Mina, Aigües de Terrassa