Mina, Aigües de Terrassa és una empresa amb afany de lucre?

Alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò d’uns informes dels serveis jurídics municipals o encarregats per l’ajuntament en els quals s’esmenta un suposat “no afany de lucre” de la proposta formulada per Mina l’any 1941, com a premissa per a l’adjudicació del contracte per  a la gestió de l’abastament a la ciutat que va finalitzar el mes de desembre de 2016.

Cal puntualitzar i contextualitzar algunes qüestions.

És cert que quan es va tancar el contracte de 1941, l’industrial terrassenc, Josep Badrinas Sala, en la seva proposició, va parlar d’un posicionament “patriòtic”. Però situem les coses al seu lloc, Badrinas actuava com a representant de l’Institut Industrial Tèxtil, i per aquesta institució l’essencial de la proposta era garantir els cabals d’aigua suficients per a l’activitat empresarial, especialment la del sector de tints i acabats. Com ho era també la del miler de ciutadans i d’empresaris de tot ordre que van subscriure l’ampliació de capital necessària per escometre la portada d’aigües des del riu Llobregat. En plena postguerra civil el més important de tot era la recuperació econòmica i social de la ciutat. I en el marc del debat per tancar el contracte de 1941, un va parlar de “posicionament patriòtic”, i la Comissió Gestora de l’Ajuntament, a través del seu regidor d’Hisenda, va esmentar el concepte de “fins no lucratius”.

No hi ha més que això. Perquè el compromís final convingut per Mina amb l’ajuntament de la ciutat, mitjançant el contracte de 9 desembre de 1941, estableix clarament que la companyia podrà obtenir el seu just benefici industrial amb els romanents de l’explotació del servei, reservant-se l’ajuntament una participació del 5% dels ingressos derivats de la venda d’aigua, renunciant però a exigir diferents tributs i taxes a l’empresa contractista.

Eren anys d’autarquia, d’un règim polític i econòmic tancat en sí mateix, però la ciutat, gràcies, en bona part a l’impuls de la portada d’aigües, va anar creixent i va necessitar més cabals i per tant més inversions i la societat gestora més finançament i més capital. Això va fer que, en ple “Plan Nacional de Desarrollo”, s’haguessin de sol·licitar préstecs i es necessitessin i entressin a formar part de Mina nous accionistes, entre ells la Caixa d’Estalvis de Terrassa, que havien de ser retribuïts raonablement. Anys més tard es van emetre diferents sèries d’obligacions (deute corporatiu) i per garantir-ne la seva col·locació entre els potencials inversors, el principal Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, es va sol·licitar la cotització de les accions de Mina a la Borsa de Barcelona, cosa que facilitava un tractament fiscal atractiu per als obligacionistes.

Per altra banda, van promulgar-se normatives de règim general i local que reconeixien un normal benefici industrial per a les empreses gestores de serveis públics.

Paral·lelament, la societat terrassenca, catalana i espanyola anava evolucionant i amb el canvi de règim polític es possibilita una modernització de l’economia, conformant-se una autèntica economia de mercat, reconeguda a la Constitució. Així mateix, la posterior adhesió a la Unió Europea va comportar una nova evolució política i econòmica de l’Estat, plenament integrat en el món occidental desenvolupat.

I mentrestant, Terrassa continuava creixent i necessitava noves inversions que la seva concessionària les atenia sense majors inconvenients o amb la col·laboració de nous accionistes. Aquests accionistes, com és lògic, desitjaven una compensació a la seva inversió i suport a la companyia i a la ciutat, però és un fet que sense alguns d’ells el servei d’aigües de la ciutat hauria sofert problemes més que greus, en un moment en el qual a la ciutat ja cap indústria tradicional podia contribuir a capitalitzar Mina, ni tampoc l’ajuntament tenia capacitat financera per col·laborar en les inversions del servei.

Posteriorment, d’aquell miler d’accionistes, alguns per motius personals i/o empresarials de diversa índole, van començar a vendre les seves accions, i uns altres accionistes els hi van donar sortida adquirint-les, en part per pur terrassenquisme però també amb la sana esperança d’obtenir-ne un cert rendiment econòmic. Com així va succeir, ja més recentment, amb les accions de les que n’era titular l’ajuntament i que se li van comprar al preu fixat per auditors externs, amb un guany considerable sobre el cost d’adquisició que havia suportat per les mateixes, a banda dels dividends percebuts durant els molts anys de permanència en l’accionariat.

Mina sempre ha complert perfectament amb les seves obligacions fiscals amb l’ajuntament i la Hisenda Pública, més enllà del que preveia el contracte inicial i la seva modificació de 1955 i altres convenis de regulació signats amb el mateix ajuntament, que successivament van anar quedant sense efecte en aquest apartat fiscal per aplicació de les normatives generals que van anar imposant nous tipus impositius i derogant tot tipus d’exempcions.

Aquest, i no altre, ha estat sempre el “nostre” afany de lucre.