Ana Fernández: “Tots tenim una història, però no tots tenim una memòria recuperada”

Ana Diari de Terrassa
Ana Fernández. Imatge: Diari de Terrassa
  • La historiadora Ana Fernández va escriure el quart llibre de Mina, “Mina, Aigües de Terrassa (1842-2017). Una crònica de 175 anys”. Així mateix, va estar present a la presentació del llibre.

Quan Mina, Aigües de Terrassa em va plantejar escriure el llibre que avui es presenta en aquesta sala ─per cert, el mateix espai que el 6 de setembre de 1999 serví per a oficialitzar la constitució de Fundació Mina─, després d’acceptar la proposta, immediatament em sorgí un problema. I era que Mina posseeix un patrimoni bibliogràfic històric molt potent, tal com poden llegir a la solapa d’aquesta publicació. Amb treballs de rememoració històrica encetats el 1992, com és el cas de Notícies sobre l’abastament d’aigua a Terrassa, de Joan Baptista Galí i Barba, i culminades el 2002, amb Mina Pública d’Aigües de Terrassa. Empresa al servei de la comunitat, de Pere Pastallé i Sucarrats i Miquel Solé i Sanabra. Per tant, si la història de l’empresa ja havia estat narrada des dels seus orígens el 1842 fins al 2002, què és el que podia justificar una nova publicació que arribés al 2017: un llibre sobre 15 anys de trajectòria? Això no tenia gaire sentit.

Va ser reflexionant sobre aquest fet que em vaig adonar de quelcom important. A qualsevol entitat, privada o pública, li passa el mateix que a qualsevol persona, que a qualsevol de nosaltres: tots tenim una història, però no necessàriament tots tenim una memòria recuperada.

M’explico: Hi ha qui considera sinònims aquests dos conceptes, història i memòria, però de fet no ho són i, encara que no ho sembli, a voltes fins i tot poden arribar a ser antònims, contraris. Sinó, pensin en l’actual controvèrsia que s’està vivint al país sobre l’anomenada Memòria històrica: un “Estat democràtic” com el nostre, i ho dic amb tota una bateria de cometes, que durant més de quaranta anys i fins als nostres dies ha tolerat que es publiquin llibres d’història sobre la Guerra Civil o sobre el franquisme, però que no cedeix a l’hora de restituir la dignitat de la memòria. Es té por a obrir tombes i pànic a retornar el més íntim de les persones, el dret a la memòria, aquella que pot ajudar a diluir les incerteses i que té molt a veure amb la justícia restitutiva, no pas amb la retributiva. És a dir, restituir el dany fet, no pas, compensar-lo.

La nostra història, la de cadascú de nosaltres, pot ser més o menys fàcil de reconstruir, tenim els carnets d’identitat, els llibres escolars, les partides de naixement, els informes mèdics, les fotografies d’aniversaris, bodes i comunions, etc. De la mateixa manera que per a Mina hi ha les actes de constitució, els llibres de comptabilitat, els projectes d’obres, les llicències, etc. És a dir, tot allò que en historiografia rep el nom de fonts primàries, considerades pels historiadors com les fonts objectives.

Ara bé, on trobem la nostra memòria? Aquella que informa sobre si hem estat bons fills, bons germans, bons companys, treballadors eficients. En definitiva: què hem estat capaços de transmetre als altres. Passa el mateix quan ens plantegem recuperar la memòria d’una entitat com és Mina: ha estat una bona empresa, ha sabut satisfer les expectatives dels seus clients? Per a respondre aquestes preguntes hem d’anar a les fonts secundàries, les que els historiadors valoren com a subjectives, però que a l’hora, i per a tots nosaltres, són les que acaben resultant més interessants. Per què? Doncs, perquè no hem d’oblidar que la història, en pro de l’objectivitat, dóna a conèixer fets, però és la memòria qui ensenya a comprendre’ls.

Feta aquesta reflexió, aleshores ho vaig tenir clar, es tractava, seguint la cronologia històrica narrada pels anteriors treballs publicats per Mina, de parlar sobre la seva memòria, de fer una crònica i no pas una història, aquesta ja estava feta. He volgut doncs, recollir quina ha estat la imatge que l’empresa ha projectat en el territori on ha actuat al llarg de 175 anys. Això em va portar a rastrejar dins les anomenades fonts secundàries: premsa escrita i gràfica, filmacions, entrevistes, etc. I també, és clar, a indagar sobre la imatge que la companyia ha projectat sobre ella mateixa. Perquè hom és la suma del que es creu de si mateix, del que els altres creuen que hom és, del que hom creu que els altres creuen que és. És a dir, una realitat polièdrica.

Fent-ho, he trobat episodis molt durs i difícils, tenint en compte els particulars períodes de desenvolupament industrial de la ciutat i la peculiar i endèmica manca d’aigua de Terrassa, de tal manera que, sense cap dubte, Mina, jutjada des de qualsevol perspectiva, des de la més amable a la més crítica, ha resultat un element clau a l’hora d’entendre què ha estat i què és Terrassa. Mina, donada la seva estreta relació amb la gestió d’un bé públic com és l’aigua, ha esdevingut un dels elements imprescindibles a l’hora d’entendre el terrassenquisme, aquesta curiosa i paradoxal barreja caracterològica entre positivisme pessimista i entusiasme escèptic davant quasi tot, i això els ho diu una persona que treballa a Terrassa, però, atenció, que dorm a Sabadell, tinguin-ho en compte.Mina llibre

En aquest llibre he volgut explicar com una companyia s’ha vist obligada en 175 anys a enfrontar-se tossudament a duríssims esdeveniments. El mateix any de la seva constitució, a Terrassa els industrials determinaven instal·lar les seves indústries fora del territori: què hagués passat si Mina no instal·la els seus salts d’aigua? Als anys vint, l’expectació per trobar nous focus d’abastament l’obligaren a una recerca titànica, recerca que fou seguida per la premsa d’arreu com si fos una novel·la de ficció digna de Jules Verne. Va haver d’entomar desgràcies com l’esfondrament del Pantà de Xuriguera el 1948, o les rierades de 1962. Després, la dècada dels setanta, amb una horrorosa crisi industrial i el consegüent drama dels impagats i, junt amb tot això, sequera, sequera i més sequera; per tant, restriccions del servei; per tant, controvèrsia i polèmica.

També, és clar, 175 anys també significa entomar de manera reeixida reptes i fites com l’arribada a la ciutat de les aigües del Llobregat el 1941. O com saber invertir en nova tecnologia per tal de fer-se responsable del servei en termes de salubritat i higiene.

Respecte als darrers 15 anys que no cobrien les anteriors publicacions sobre la història de Mina, per a mi hi havia dos temes importants a tractar, el primer, què és i què ha fet Fundació Mina i el segon, l’actual discussió sobre la gestió de l’aigua. Dos temes que he tractat des de la mateixa perspectiva aplicada als altres capítols.

Bé, es tracta que vostès llegeixin el llibre, per tant, solament vull afegir una dada més. Capbussant-me dins d’aquestes aigües m’he trobat amb una empresa que va néixer donant una oportunitat a la indústria i es va fer gran servint a tota la ciutat.