Més enllà del debat de l’aigua (Salvador Cardús Ros)

  • Article d’opinió: Salvador Cardús Ros al Diari de Terrassa.

El debat –la “batalla”, per fer servir un terme emprat per la Taula de l’Aigua- per la municipalització de l’aigua a Terrassa i la seva imminent resolució política transcendeixen de molt la qüestió del servei que s’ofereix al ciutadà. En realitat, el servei d’abastament d’aigua és el pretext, per no dir la víctima, d’un debat econòmic, polític i ideològic de fons i de llarg abast. Per raons d’oportunitat –o d’oportunisme-, li ha tocat el rebre a l’aigua. Però cada vegada és més clar que això no va d’aigua, sinó d’una determinada concepció de l’acció política, d’una guerra oberta en contra de la gestió privada dels serveis de titularitat pública. Una guerra justificada no pas per la ineficiència d’aquesta gestió privada, sinó per una determinada ideologia política defensada al marge, precisament, de criteris d’eficiència.Salvador Cardús Ros

El temps dirà quins seran els avantatges de la municipalització del servei de l’aigua. L’article publicat dimecres passat en aquest diari per Ramiro Aurín no hauria de passar desapercebut. Els casos en què aquest procés de municipalització no tan sols no ha permès abaixar el preu de l’aigua o millorar-ne el servei sinó tot el contrari –de París a Berlín, d’Arenys de Munt al Figaró o la Granada- ens haurien de posar en estat d’alerta. El mateix s’ha de dir de la manera com ha anat el procés de presa de decisió a Terrassa, model de qualsevol cosa menys de transparència i joc net, amb pressions privades exteriors inacceptables, però també amb comissions que se suposava que estudiaven el model més convenient quan, paral·lelament, s’explicava que la decisió ja estava presa. O amb la pressió de simulacres de participació ciutadana. I, com ja vaig denunciar, amb el recurs a una propaganda presentada com a “informació” que, òbviament, conservo per poder-la contrastar amb la realitat quan comencem a tenir els resultats d’aquest procés.

Salvador Cardús RosCom que no sóc expert en aquest tema ni parteixo de cap a priori ideològic, reconec que no tinc criteri sobre què convenia a Terrassa. Però, si el criteri final ha de ser el preu, la qualitat del servei i les garanties socials, haurem d’esperar que el temps ens en doni la resposta i puguem valorar la qualitat dels informes que hauran justificat la decisió. I veurem quin haurà estat el cost i el resultat de judicialitzar el procés en defensa de l’interès privat, o de posar la ideologia per damunt de l’interès del ciutadà. Però torno al principi: que ningú pensi que estem parlant només ni principalment d’aigua. Aquí hi ha un debat molt de fons sobre models de societat confrontats.

D’una banda, hi ha una mirada desconfiada cap a la iniciativa privada que es vol substituir amb la intervenció i la gestió públiques. De l’altra, hi ha la desconfiança en la capacitat de gestió pública davant de la qual se suposa que l’empresa privada pot fer més eficient. I la víctima d’aquesta confrontació, és clar, és la col·laboració público-privada, per sumar eficiència i garanties. Un model que, si més no fins ara, havia donat bons resultats en un país –i una ciutat- en què ni el sector públic tenia prou força per fer-se càrrec de l’anomenada societat del benestar ni el sector privat podia donar resposta a les exigències socials. Les mútues, les cooperatives, els serveis concertats en sanitat, ensenyament, atenció a la gent gran i tants altres serveis socials, malgrat la migradesa econòmica general, havien donat molt bons fruits.

Que ningú pensi que estem parlant només i principalment d’aigua. Aquí hi ha un debat molt de fons sobre models de societat confrontats

Ara, les noves perspectives són tèrboles en els procediments per imposar-se, i incertes en els resultats. Caldrà esperar i veure.